Els professionals de l’Educació Social dels Serveis Socials Bàsics sovint parlem de les noticies actuals en relació a l’adolescència i el COVID, i constatem que quan es parla d’adolescència als mitjans de comunicació s’acostuma a parlar-ne com una categoria homogènia. La realitat que trobem al dia a dia, però, ens demostra que l’adolescència té noms i cognoms i que les respostes a la situació de pandèmia són ben diverses.

La necessitat de relació entre els iguals és inherent en l’adolescència. Durant el confinament i postconfinament hem pogut observar com s’han accentuat les relacions telemàtiques, fins a esdevenir la única via de relació en molts casos. Els i les joves que ja comptaven amb una xarxa social i certes habilitats comunicatives i emocionals abans de la pandèmia, són els que durant la “nova normalitat” han pogut recuperar l’activitat social i educativa més fàcilment.

A tall d’exemple, exposem diverses situacions en les que ens hem trobat (canviant els noms dels protagonistes per confidencialitat):

• La Marta durant el curs 2019/20 va començar l’institut amb normalitat i no tenia cap dificultat a nivell acadèmic. Tampoc tenia moltes relacions socials (4 amigues) però amb el confinament va canviar els horaris: es llevava més tard, no dinava ni sopava amb la família, i conseqüentment, menjava a deshores. Els pares treballaven durant tot el dia i no supervisaven la filla. L’absència de rutines escolars va suposar l’alteració de la dinàmica i de l’estat emocional familiar. Ens trobem una adolescent enganxada a les xarxes socials i gens motivada pel tema acadèmic, amb una situació d’absentisme greu. La família, preocupada per la seva filla i sense saber ben bé com afrontar la situació, demana ajuda als serveis socials i assumeix les seves responsabilitats col·laborant en tot moment.
• En Youssef té por al COVID i al seu contagi i tot i la reobertura i tornada als centres escolars (primera onada) no sortia de casa. Només ho feia amb l’acompanyament de l’educador i quan tenia cites mèdiques. Amb l’informe mèdic es va poder demanar el suport d’un mestre a domicili durant aquest temps de bloqueig. Aquest curs ja ha aconseguit reincorpor-se amb normalitat. Tot i així segueix amb molta por, sobretot quan surt al pati, o espais comunitaris.
• En Pere ja no estava gaire motivat pels estudis abans de la pandèmia. Durant el confinament va deixar de connectar-se a les activitats acadèmiques i la família ho va consentir. No va acabar el curs escolar i es va fer proposta de poder assistir a la Unitat d’Escolarització compartida perquè no es veia viable la seva incorporació al centre educatiu. El jove manifestava no voler continuar estudiant i preocupa que s’acabi desvinculant totalment del sistema formatiu.
• La Jenny té un trastorn de l’aspecte autista i durant el confinament es va sentir més relaxada sense la pressió social. La pandèmia li va obrir la porta a ser més participativa i estar més connectada a les tasques de l’institut, això sí, de forma telemàtica. Amb la tornada a l’Institut cal treballar tota la circulació social per tal que no afecti al seu rendiment acadèmic.
• En Marc acostumava a sortir amb els amics al sortir de l’escola i durant el confinament va passar molt temps amb la família. Com a família aquesta situació ºs’ha viscut positivament ja que ha estat com un retrobament, una possibilitat de compartir temps i activitats familiars que s’havien anat difuminant amb l’entrada a l’adolescència. 
• En Moha es va sentir angoixat durant el confinament perquè no podia quedar amb els amics ni fer activitats extraescolars i això feia que estigués més neguitós del compte. Amb l’obertura de mesures restrictives, però, no ha tingut dificultats per reprendre la seva dinàmica vital i el seu malestar ha desaparegut.

Aquesta realitat tan diversa, que ha augmentat durant el confinament, planteja la necessitat d’obrir la mirada a l’adolescència en relació a l’absentisme i la desvinculació social, les addicions a les xarxes socials, les dinàmiques familiars i la necessitat de relació entre iguals.

Aquest moment històric ens fa qüestionar com a educadors i educadores socials les línies d’intervenció i suport que estem donant, i la necessitat de creació de nous recursos. Mirant sempre l’adolescència com un col·lectiu amb necessitats i particularitats ben diferents.